Mama, tinc por! No apaguis el llum!
Molts pares arriben a consulta preocupats per les pors que experimenten els seus fills, i desorientats per com s’han de comportar davant d’aquestes.
En aquest article m’agradaria parlar de tres “NO” i tres “SÍ” que considero fonamentals i que molts de nosaltres no tenim presents a l'hora de tractar les pors.
La por és una emoció bàsica present en tots els éssers humans. Des de ben aviat, la podem observar en els bebès, com per exemple quan mostren por als estranys, por davant la separació de la mare o por a les alçades. Ningú els ha ensenyat encara a reaccionar d’aquesta manera, però és necessari i adaptatiu per la supervivència que així sigui.
Ara bé, tot i que sabem que la POR és NORMAL, ADAPTATIVA i NECESSÀRIA, per què tenim aquest interès en fer-li front?
La por, com la resta de les emocions primàries, es pot tornar desadaptativa i convertir-se en fòbia o pànic. Això passa quan manifestem les reaccions típiques de la por sense que hi hagi una causa real de perill i sobrevalorant o intensificant les possibles conseqüències d’allò temut. És el moment en que la por passa a controlar les nostres decisions i altera significativament la vida quotidiana.
M’agradaria que penseu en aquesta situació:
El vostre fill de 6 anys es lleva a la nit i ve corrents cap a vosaltres, explicant que té por del monstre que hi ha a la seva habitació.
Què feu?. Com reaccioneu?. Què li dieu?
Molts dels pares amb els que he tractat aquest tema solen respondre amb frases del tipus:
“Va, vinga que els monstres no existeixen”, “No diguis tonteries, ja ets gran per creure en aquestes coses” o “No em facis enfadar, ja t’he dit que has d’anar a dormir”.
Respostes que poden semblar lògiques i coherents, des del punt de vista de l'adult, però que acaben bloquejant la comunicació entre pares i fills.
Ara anem a fer la pregunta als nens:
Com ets sents quan el pare o la mare et diuen frases d’aquest tipus?
Curiosament, a consulta, em trobo amb molts nens que responen: “em sento tonto, crec que no m’entenen”.
És important tenir en compte l'efecte emocional que provoquen les nostres paraules en els infants. En aquest cas, estan rebent un missatge d'incomprensió que els porta a la soledat i a sentir-se inferiors a allò que els seus pares esperen.
Per tant, arribats a aquest punt, la primera recomanació és crear un clima afavoridor per poder treballar les pors des de casa i en família.
Deixa de banda aquests tres "NO":
NO T’ENFADIS, NO NEGUIS i NO EVITIS la por.
No t’enfadis, perquè el teu fill no és un covard per tenir por, és una emoció normal en tots els èssers humans. No neguis com si s’ho estès inventant, perquè provoques que se senti incomprès i deixi de compartir els seus sentiments amb tu. I finalment, no evitis pensant que si no se’n parla la por desapareix, això és una falsa creença que l’únic que aconsegueix és que l’infant visqui les pors en solitari.
Posa en marxa aquests tres “SI”:
NORMALITZA, POSA EXEMPLES PERSONALS, i ACOMPANYA
al teu fill.
Normalitza i fes-li saber que la sensació que experimenta la compartim tots, tan petits com grans. Posa exemples de pors personals que tenies de petit i que has anat superant, d’aquesta manera el teu fill et veurà com un possible model a seguir i no com un superheroi al que mai aconseguirà assemblar-se. I finalment, acompanya i encoratja el teu fill oferint la teva ajuda. Ha de saber que pot expressar-se amb llibertat i que entre tots dos anireu pensant maneres d’anar disminuint aquesta sensació de por.
No perdis la oportunitat que tens d’ensenyar al teu fill com tractar el tema de les pors, i a la vegada desenvolupar en ell estratègies d’afrontament vàlides per afrontar situacions futures.
Jorgina Solé Montoliu
Psicòloga Infanto-Juvenil